“FRANCIA”

D’aquell afer amorós, el millor que havia viscut en la seva vida, materialment només li quedava aquesta fotografia com a record. El timbre de la pensió on es trobaven cada dimecres al vespre. Al primer encontre, ell li va passar la fotografia pel whatsapp dient-li: has de trucar tres cops seguits. I ella aquella fotografia la va conservar.

Cada dimecres tenien l’habitació número 22 reservada de 19 a 23 h. Allà, allà només s’estimaven, gairebé mai parlaven de feina, aquelles estones parlaven poc. No importava gens el que passés fora, el món s’aturava.

Van ser nou mesos intensos, una gestació. Tota la passió es va enregistrar entre aquelles quatre parets, d’una cambra d’hivern, petita i acollidora. En el terra hi havia moqueta roja. El llit era de dos metres de llarg per dos d’ample, i no tenia ni capçal ni peus. Feia de capçal un gran mirall que cobria tot el frontal d’una de les parets; les altres, eren cobertes de fusta. També hi havia, en un racó, una petita tauleta de fusta antiga amb una butaca entapissada amb flors vermelles de cirerer i un llum de peu halògena amb regulador, tot a la vora d’una gran finestra que donava a un cel obert lluminós. El lavabo estava net, tenia el vàter, el bidet, una dutxa amb una mampara i dues estanteries, una sota l’altra. En el prestatge més a la vora del nivell de la pica hi havia només un got. Un got de vidre on posava gravat el nom de la pensió, Francia, amb unes lletres mig esborrades d’un to blavós, dins d’una bossa de plàstic transparent. A l’altra banda, hi havia un penjador horitzontal de ceràmica blanc on penjaven dues tovalloles ben doblegades del mateix color, el blanc. No hi havia mirall. El mirall que presidia el llit era per a tot. Quan ella arribava, la poca llum del vespre s’obria pas entre les cortines vermelles que conjuntaven amb el cobrellit. L’infern la rebia com a preludi del plaer. Un infern ple de foc on la culpa es cremava.

Ella arribava abans, es dutxava, es perfumava i tota nua, només amb el barnús blanc que l’esperava darrere la porta del bany, s’asseia davant la tauleta a llegir fent temps; fins a la trobada, que potser es produïa una o dues hores més tard…

Quan ell arribava, directament anava cap ella, i li deia a cau d’orella: “Senyora”. Llavors li feia el primer petó, sempre el primer petó era al front.

Van ser amants, uns bons amants. Cadascú tenia parella, i sabien des d’un inici que aquell amor seria secret, sincer, breu i intens.

Ha passat molt de temps i mai més no s’han tornat a veure, però ella sempre recordarà Francia, i a Édith Piaf amb “Non, je ne regrette rien”.

GP

4/07/2020

“L’ELIXIR OLFACTIU”

La seva olor l’atreia. Feia temps que s’havia adonat, que no era ell, era la seva olor… Quan entrava a qualsevol cambra o sala, sense que l’hagués vist, ja el sentia. No entenia què li passava amb aquell home o millor dit amb aquella olor, una olor que l’omplia i a poc a poc l’excitava. L’home desprenia una olor que des del primer moment que la va sentir sempre la va captivar. Al començament, no cal dir-ho, va pensar que era qüestió de temps perquè s’esvanís, com tantes coses… Però va anar passant els mesos, i aquell efecte de l’essència no desapareixia, no, fins i tot anava en augment.

Li provocava una excitació tan forta que després d’haver estat una mica al seu costat o a la vora, i haver-lo respirat una estona, havia d’anar a correcuita al bany a desfogar-se. Es posava vermella i sentia molta calor. Al principi ho solucionava refrescant-se la cara, el clatell, els braços i les mans; però després, va entrar en una fase que havia de fer més coses…

L’home en qüestió, físicament no valia gaire, per no dir gens. Era lleig, lleig, però això sí, al·legant. Ella havia arribat a la conclusió que segurament aquella olor era fruit d’alguna colònia exclusiva del seu país. Li semblava que aquell home era de l’Orient Mitjà, potser siri o libanès.

Amb aquella olor aconseguia un efecte que feia anys que no sentia, era com a un elixir del sexe però olfactiu. Meravellós, tornava a sentir-se jove. Però es preguntava com podia ser que una olor la remugués d’aquella manera?

L’home treballava en un altre departament, no coincidien en horaris, ni en reunions i no podia intimar per preguntar-li sobre la marca de la colònia que utilitzava. Perquè és clar, era l’únic que l’interessava saber d’ell.

Un dia a la sortida de la feina, van coincidir a l’ascensor i ella es va apropar per darrera. Com una gosseta en zel l’anava olorant les espatlles, fins que se li va ocórrer preguntar-li, quina era la colònia que utilitzava. Aquell era el moment, l’home es va tombar, i amb un anglès d’accent estrany, li va contestar. Li va dir un nom tan complicat que ella no el va entendre i no va haver temps de tornar-li a preguntar. L’ascensor va arribar a la planta baixa i l’home va sortir amb presses. Ella va haver d’anar al lavabo d’aquella planta a “refrescar-se” abans de marxar cap a casa.

Es va adonar que no podria tornar a preguntar, així que dies després, va pensar que devia intimar amb algú del seu departament. Se les va enginyar per conèixer a una jove, administrativa del departament de finances, que sabia que li agradava la pintura perquè s’havien trobat en un parell d’exposicions. La va subornar, tal qual, després de coincidir uns quants cops a la cafeteria i haver-la convidat a cafè amb llet. Un dia li va preguntar que què opinava de l’olor que desprenia el seu director. La jove no s’havia ni fixat, ni havia notat cap olor especial en aquell home. Un matí va treure el tema d’una exposició espectacular que es preveia que hi hauria en pocs dies, i que podrien anar juntes a la performance; aprofiteria per presentar-li el pintor, però ella abans havia d’aconseguir de quina marca de colònia es tractava aquella fragància.

La noia va trigar tres dies a obtenir el nom de la fragància. Després de comentar que li agradava i que la volia regalar al seu xicot, el director li va facilitar el nom i l’adreça d’on aconseguir-la, allà al Líban. Ho havia de fer tal com ell li havia indicat, utilitzant fotocòpies per l’adreça i la comanda. Era un preparat que li feien per a ell. Una fragància molt cara però intensa, aspre i atrevida. La colònia li podia durar molt de temps.

Quan la noia li va passar el paper amb les dades escrites, ella no va trigar a fer l’encàrrec, seguint les instruccions indicades a peu de la lletra.

En arribar el paquet a casa, després d’un mes d’espera, es va asseure en el sofà i el va anar obrint amb molta cura. I sí, obert el flascó, l’olorà i no va haver de marxar al lavabo, allà mateix es va estimar com mai.

GP

30/06/2020

Segueix les paraules

Camina tota sola, com cada vespre, però ara amb les sandàlies a la mà, sentint com els peus s’aferren a poc a poc, i avança. Cada passa suma o cada passa resta, no ho sap, però sí que cadascuna és diferent. En una, és el dit gros que arriba el primer a tocar a terra, en una altra, és el dit llarg, fins i tot en alguna, també arriba primer el dit petit, i gairebé sempre, és clar, si no perd l’equilibri, és l’avantpeu. Des de petita que caminà de puntetes. Una tendència que creu que heretà de la mare. Voler arribar sense fer soroll i ben amunt a tot arreu. Sempre ho fa així.

Quan l’aigua l’acaricia s’estarrufa, encara la troba freda, prefereix fer camí sobre la sorra mullada, sense que l’aigua l’estimi tant. Va seguint les paraules, fa dies que segueix les paraules, i cada cop ho viu més intensament. De sobte el veu, però molt lluny. Sembla que ell s’apropa. Se li imagina sovint però mai li diu res, no pot…

Ella respira, mentre tomba el cap, durant uns segons necessita mirar cap a l’horitzó; necessita perdre’s. I torna a estar; respira, respira. L’aire entra, l’omple i sense pressa, l’abandona; ara ella marca el ritme. Nota que li cau una llàgrima, la respiració la relaxa tant que no pot contenir-la.

Respira. Aquella veu dolça d’aquella dona l’ha transportada de nou, a aquell indret, a aquell moment… Un moment que es repeteix tots els dies, tots el vespres a aquella hora, quan jaguda al llit medita. La meditació guiada l’aullegerida durant el confinament. Però avui, avui no ha arribat a abraçar ningú, no ha pogut, just s’ha quedat sense bateria.

Ella es treu els cascos, es gira, es tapa amb el llençol i plora; són massa dies!

GP 23/06/20

Retrobament

I ens mirem, ha passat molt de temps però quan els nostres ulls es retroben, sentim. M’estén els braços i jo també. Una abraçada ben forta cloent els ulls, foc ardent junt amb molta dolcesa. Torno a respirar l’essència; sinceritat, confiança, il·lusió, alegria… Vida, poesia i entesa.
-On ho vam deixar?
-Tu, tu comença!

GP

Viatge al Japó, agost 2019

Aquest estiu he anat al Japó. M’han encantat moltes coses (la netedat, la seguretat que es respira, el tracta tan amable, els temples, els cementiris dins de les ciutats, el silenci en els vagons…) però la que m’ha agradat més, i és el motiu d’aquest post, ha estat com són els vàters. Sí, tal qual, anar tan lluny per a després només parlar-vos d’això… però és que de debò, tenen uns vàters que són mereixedors de parlar-ne, fer-los conèixer; són memorables. M’estranya que aquí no s’hagin popularitzat més, perquè paguen la pena! Realment, anar al vàter allà, és una experiència zen. Vaig tenir un a Osaka que quan entraves et saludava, aixecava la tassa i no sé el que ben bé deia, perquè òbviament ho feia en japonès, però vull suposar que em donava la benvinguda… s’encenien uns llums per dins, música clàssica  japonesa i s’escalfava la tassa per seure. Després tenies uns botons per decidir les diferents sortides d’aigua per rentar-te el que volguessis amb diferent tipus de rajolins i diverses marxes i posicions. Imagineu-vos!
Per últim, quan ja estaves i t’aixecaves ho detectava i no havies de tirar la cadena, ni prémer cap botó… era prou intel·ligent per saber que ja era el moment que s’havia acabat la feina.
Ah! i afegir finalment, que la cisterna quan es carregava et permetia rentar-te les mans. Era com una pica i mentre s’omplia tu podies remullar-te-les… Me n’hauria emportat un a casa amb tant de gust… Aquesta gent japonesa, sí que en sap!